Arxius | Notícies RSS feed for this section

A la venda les samarretes guanyadores dels Music & Fashion Awards

11 febr.

La col·laboració de Cosmopolitan, Friday’s Project i el Escarabajo Amarillo per premiar dissenyadors debutants ja té guanyadors. Al desembre es va donar a conèixer aquest concurs dirigit als estudiants de disseny i moda per crear l’estampat d’una samarreta inspirada en la música (bé, deia el certamen del Rock, però a mi no em sembla que s’hagin acostat gaire al concepte rock&roll). Doncs la festa de presentació dels premis va ser el passat 30 de gener, i les samarretes de la col·lecció Music & Fashion Awards ja es troben en algunes de les botigues de Friday’s Project. Sí, he dit en algunes, perquè per exemple a Sabadell, que és la més nova, no les hem vist encara.

L’acció promocional que s’han marcat a Friday’s Project em sembla d’allò més encertada, ja que uneix la popularitat d’un concurs, que a més va ser promocionat de forma viral des d’Internet, amb el suport de grans noms de la moda. I és que junt amb la samarreta guanyadora del concurs, estan a la venda models ideats per noms conegudissims:  Ana Locking, Amaya Arzuaga, Javier Larrainzar, Roberto Torreta,Victorio i Lucchino i Angel Schlesser. Una bona manera de reinventar la idea de les col·laboracions amb grans estrelles (que ha fet famós a H&M però que també ha arribat a Naf Naf, Mango o TopShop), donant-li un enfocament molt en la línia del que representa Friday’s Project.

I jo que últimament estava preocupada per les decisions que es prenen al Friday’s. Després de prescindir de la colecció masculina (per mi, un gran error), de retirar les marques d’alta gamma com Fornarina o Nolita (ídem= error) i de presentar línees de roba per oficinista més pròpies d’un Benetton esquitxades amb alguns complements i tops nocturns a l’estil Bershka, el Friday’s Project estava totalment enfonsat entre les meves botigues top i veia del tot impossible una recuperació.

Però últimament sembla que han pres el relleu de Desigual en l’execució de campanyes innovadores, col·laboracions i patrocinis. L’última és la campanya que està portant  maquilladors professionals de Max Factor a les botigues per fer demostracions amb les clientes. Aquests 2 pròxims caps de setmana seran a Sabadell.

Anuncis

Adéu B&B, hola 080

5 febr.

Sí, el Bread & Butter deixa Barcelona i aquí les autoritats vaguen desesperades per trobar una fira que torni a posar el Barcelona en el punt de mira de la indústria de la moda. Aquí els polítics donaven per fet que l’Ajuntament i la Generalitat comprarien el favor dels organitzadors i  mantindrien el certamen. Això sí, només els fa pena pels diners que recaudaven els hostelers, sense cap mena d’interès per la proposta del certamen o  pel que representa.

El que vull dir és que encara que és cert que les vuit edicions de B&B han estat un èxit, la fira no tenia i no ha tingut mai una relació directa ni amb la ciutat ni amb la nostra  indústria de la moda. En primer lloc, la fira no va néixer a Barcelona (no és que Berlín se l’emporti sinó que la recuperarà si és cert el que diuen els mitjans), i en segon lloc, no té cap mena de valor local; com diuen els organitzadors, el B&B és de naixement nòmada i internacional.

A més, val la pena recordar que aquesta era una fira més aviat elitista (sí, molt urbana però molt esnob) que no feia cap favor als nous valors barcelonins i que només estava a l’abast de grans marques com Desigual i Custo Barcelona, que no necessiten per res ser a Fira de Barcelona per situar-se a l’òrbita internacional.

I tot plegat jo me n’alegro si el B&B torna a la capital alemanya i recordo als polítics que, a més de no poder competir en un pla creatiu ( Berlín és una ciutat en un moment d’avantguarda gens comparable a la recessió d’idees barcelonina), no poden jugar tampoc la carta de la infraestructura (que a més és la que els concerneix directament). I és que la xarxa de transport berlinesa no es pot ni comparar amb la d’aquí, la relació qualitat-preu dels restaurants i hotels és excel·lent  i no em vull ni imaginar les possiblitats que té l’antic aeroport de Templehoff com a seu per un certamen com aquest.

Només fa 10 dies de l’últim  B&B i ja hem assistit a una pluja d’informacions sobre com serà la fira que el supleixi i que salvi la moda barcelonina. Un consell: no es pot tenir tot, o volem una fira que porti a la ciutat grans noms internacionals  o volem impulsar la moda barcelonina. Són objectius diametralment oposats. Per complir el primer, els Think Tanks hauran de seguir buscant una fórmula.

080 Barcelona Fashion

080 Barcelona Fashion

Pel que fa al segon, una possible resposta ja tenia vida abans de tot aquest sobresalt. És tracta de la passarel·la 080 Barcelona Fashion, que el proper mes de març acollirà les propostes de 29 dissenyadors. La 080 sí que representa els valors de la moda a Barcelona, i compta amb el suport de noms consolidats com el de Miriam Ocariz o Txell Mirras. De moment, estic contenta que aquest enrenou amb el B&B hagi revifat l’interès per la 080, però per altra banda em fa una mica de por que no l’enfonsin intentant de totes totes que sigui un fenomen social i mediàtic com el que va ser el Bread & Butter.

Una espessa boira sobre Lois

9 oct.

El tancament definitiu de Sáez Merino deixa incert el futur de la marca

Johan Cruyff va ser imatge de Lois als anys 70

Johan Cruyff va ser imatge de Lois als anys 70

La idea dels propietaris de les marques Lois, Caroche, Cimarrón i Caster de deixar el mercat havia estat mencionada en moltes altres ocasions pels mitjans de comunicació. La companyia estava en crisi, tenia deutes, litigis, problemes per competir amb els fabricants asiàtics i havia vist mica en mica erosionada la seva reputació internacional.

És una llàstima per Lois, la firma estrella d’aquesta casa valenciana, que és segur que no desapareixerà tal com insinúen els titulars d’alguns diaris, sino que es quedarà a l’espera d’un possible comprador. Pels nostàlgics del que ha significat Lois en el món del jean, seria ideal que passés a mans d’un grup especialista en aquest mercat (Levi’s, Lee, Pepe Jeans o Replay), però clar, qui paga mana, i de segur que ens sorprendrà veure qui acaba fent-se amb el control de la marca.

Per ser agosarada i no deixar aquest post com un mer comentari d’una notícia de la qual s’han fet ressò tots els mitjans (jo la vaig veure ahir a El País, faré la meva aposta sobre els futur amos d’una marca amb valors molt propis i identificables: el brau, modernitat, entorn urbà, els colors i estampats llampants… Doncs bé, opino que un comprador ideal és Desigual

Els estampats de ratlles verticals no fan més prima

30 set.

Era una d’aquelles coses en les que creia abans que ningú ho demostrés: els estampats de ratlles verticals no t’aprimen. Tant les gruixudes com les primes, les ratlles verticals no acaben d’afavorir la silueta, i tinc la sensació que els dissenyadors de moda també ho creien, si no és que ho sabien del cert.

Només així s’entén que les samarretes de tota la vida (les que no passen de moda) siguin de ratlles horitzontals, i s’adaptin a tots els estils i personalitat: mariner, kumba, punki i oficinista.

Però per fi la ciència ho ha confirmat: uns científics britànics han desmuntat el mite de la il·lusió òptica amb un estudi simple i brillant: mostrant a vàries persones fotografies amb gent vestida amb ratlles horitzontals i verticals, i preguntant quina els hi semblava més prima. La resposta és definitiva, les persones que portaven ratlles horitzontals els semblaven més primes.

Aquest estudi, del que tots els diaris es van fer ressò, ens serveix de bon exemple per evitar prendre’ns molt seriosament les recomanacions que les revistes de moda reciclen d’un any per l’altre: que les ratlles verticals aprimen, com els colors foscos i els estampats grans i els pantalons rectes, bla, bla, bla…

Els seus redactors i redactores fan d’una conjetura una consigna i sovint s’equivoquen. Per tant, és millor (i més divertit) que nosaltres no ens posem cap tabú amb les formes i estampats i anem comprovant per nosaltres mateixos què és el que ens afavoreix i què és el que no ens queda bé.

El peluix Lagerfeld

17 set.

El kaiser Karl Lagerfeld és l’únic dissenyador viu que és un personatge tan carismàtic com per traspassar totalment l’endogàmic món de la moda i convertir-se en una icona reconeguda arreu del món per qualsevol cosa menys per la roba que fa.

Tant se val que les seves creacions estil·lístiques siguin les més brillants dels últims 20 anys, que ho són. Lagerfeld és un artista total: fotògraf, actor, dj i l’única celebritie fashionable que ha passat el filtre chanante i que té la seva pròpia llegenda urbana.

Potser per això, ell, conscient que la seva personalitat val més que qualsevol de les marques de luxe per les que ha treballat (i estem parlant de Fendi, Chloé o Chanel), s’ha fet el seu propi homenatge posant a la venda un “mini-yo”. Un osset de peluix que no és bufo ni glamourós ni adorable, sinó que inspira la distància gèlida i el punt freak que caracteritza al kaiser. Lagerfeld i "mini-yo"

Trobo que és un gran encert pert part seva, encara que a priori sembla més aviat un frau per les seves fans. I és que el ninotet és una edició limitada de 2.500 unitats, que es vendran a 1.500 dòlars cadascun. A mi em sembla una trampa una mica a l’estil dadaista i molt divertida: Lagerfeld passa de fer-se un perfum com tothom o un bolso de pell d’estruç o una joia d’or i diamants per a què actrius i models puguin passejar-les a les premières. Ell escull una rèplica en felpa del que millor el caracteritza i el món de la moda embogeix i l’aplaudeix igualment.