Arxius | Agost, 2008

Mai no diguis mai, però jo diria que mai no em posaré….

27 ag.

Sempre em fixo en què contesten les estilistes i els dissenyadors quan els pregunten “Que és allò que  no et posaries mai?” Quina pregunta més dura. A mi m’agrada pensar que, fora de modes, tendències o gustos, sóc capaç de posar-me qualsevol cosa a sobre i no vull renunciar a res.

A més, tots coneixem algú que fa públic el seu odi especial cap al marró, el camuflatge o l’estampat de lleopard però que tarda res i menys en portar-lo quan es posa de moda. (Sí, mai no diguis mai, que després mira el que passa)

Però tots tenim les nostres manies, i per això m’he fet un top5 de les tendències que no portaré mai, aviam quan temps trigo a contradir-me i que tothom que llegueix aquestes línies m’ho pugui retreure per sempre.

Així, per començar, em veig forçada a no incloure l’única cosa que sí que estic 100% segura que no portaré mai dels mais: els sostenidors amb tires de silicona. Però és que de moment, cap estilista reconegut no ha dit que sigui tendència.

  1. Les perles. A Supermodelo 2007 hi havia una prova en què les noies es vestien les unes a les altres amb combinacions de collars de perles (diademes, cinturons, braçalets…) La idea  era que les perles llueïxen a tothom, un cop s’ha trobat l’estil que més afavoreix a cadascú. Una sàvia concursant, incapaç de trobar una manera d’afavorir la seva companya, va concloure: “És que està molt millor sense”. I la Cristina Rodríguez, estilista a la que tots enyorem pels seus sagnants comentaris, li va donar la raó.
  2. Els rombes: No m’importa quant de moda està el brittish style, per mi els rombes són un estampat impossible.
  3. Mocasins: Ni actualitzats amb tacons quadrats, ni en clau rockabilly, ni evidentment dels tipus TOD’s i CAMPER. No entenc que no passin de moda d’una vegada.
  4. Les gorres de bèisbol: És una qüestió personal… em queden fatal. Prefereixo boines i pameles.
  5. Triquinis: Però només perquè no crec que trobi una ocasió per posar-me’l.

Ara que he fet públiques les meves tírries, tinc curiositat per saber les dels altres. Ànims, et sents bastant millor una vegada les veus escrites.

Anuncis

La gran estafa de l’Eco-chic

20 ag.

Durant els ultims mesos hem assistit a una mena de cursa de màrqueting entre marques, polítics, mitjans de comunicació i altres col·lectius, tot per no quedar-se enrere davant l’amenaça del canvi climàtic, la sequera o el compromís amb la societat i per fer tot el possible per casar aquests nous valors amb el model de consumidor tan esnob, tan cool i tan exclusiu que engreixa les arques de les grans corporacions.

A les revistes de moda hem vist com hàbilment han anat substituïnt el concepte de Masslux, aquell que els grans gurús consideraven la tendència dominant per als propers 10 anys (ja!), per un altre de més actual, Eco-chic (o Eco-blue, per als que hi han arribat una mica tard).

Monogràfics sencers dedicats a un Eco-chic que no vol renunciar en cap moment al luxe de la classe alta però que pretén fer-lo compatible amb els valors de l’ecologisme (i de passada, amb la crisi, que això ven molt ): ens ensenyen la cosmètica que ven les algues a preu d’or, els resorts de Bali on els massatges són amb olis naturals, els bolsos i samarretes orgàniques customitzades per celebrities com a entreteniment benèfic… Tot això amanit amb els consells de sempre per estar per casa (la bici, l’ampolla de la cisterna del WC, les plantes autòctones, les bosses de lona).

Doncs bé, no diré pas que em molesta que les grans multinacionals i la classe alta posin una mica d’atenció en el tema (si més no, els que sempre han portat una vida eco ja estan convençuts, i per tant l’objectiu de les campanyes han de ser tota la resta), però em rebenta que ens prenguin per idiotes i no es molestin en amagar les incoherències que provoca abraçar aquestes nobles idees i tenir-hi interessos econòmics adversos.

Posem com a exemple la poca delicadesa de les revistes de tendències que exhibeixen aquests números especials tant responsables però alhora ens continuen obsequiant cada mes amb souvenirs tan poc trendys i menys eco-chics com aquests bolsos, xancletes, mocadors i tops que fan olor de plàstic i de petroli. Tenint en compte que amb el millor dels pronòstics acaben a les escombraries en un 95% dels casos, convido als editors i editores d’aquestes publicacions (que personalment compro cada mes  en la versió mini per estalviar-me aquests horrorosos regals) a què en comptes d’un color, apostin per un compromís real amb la causa.

Experiència Friday’s project i el rock’n’roll

18 ag.

Sens dubte,el  Friday’s project de Passeig de Gràcia és la meva botiga preferida de Barcelona. No és només que hagi comprat samarretes a 3 euros de rebaixes i a 6 euros sense rebaixar, texans per 15 euros o una caçadora de temporada per 39.90 quan tenia un preu original de 159.90.

El que em fa més feliç quan passo per un Friday’s és que sempre tenen posada la música rockera. Ho tenen molt interioritzat, des del patrocini del Primavera Sound ’07 (sessió de fotos de matinada amb White Stripes al fons inclosa), a les guitarres que exhibien per tota la botiga, o als èxits dels MC5 i de Jimmy Hendrix que m’animen a comprar.

No fa molt vaig decidir-me a visitar la botiga que tenen al Maremagnum, i era inevitable que sortís d’allà comprant, perquè la col·lecció de hits dels 90 que sonava semblava feta a mida per a mi. No com quan vas al Razz i et posen alguna cosa de Pixies o de Blur que et recorda molt de lluny al que escoltaves, sino una successió dels temes que escolliria personalment a casa si tingués la opció. Atenció, i per aquest ordre:

  • Soungarden: Spoonman
  • Rage Against the Machine: Renegades of funk
  • Red Hot Chili Peppers: Suck my kiss
  • L7: Pretend we’re dead
  • Jane’s Addiction: Been Caught Stealing

No fan falta més paraules perquè us feu una idea de l’emoció que portava a sobre quan vaig sortir d’allà (i les ganes que tinc de tornar) i de quina abismal diferència hi ha entre això i escoltar en un sol dia i en 5 botigues diferenets l’únic hit d’Amy Winehouse.

Ah sí! La compra… Em vaig quedar uns pantalons elàstics tipus “pitillo” , de quadrets petits en gris i negre, amb un aire entre els anys 50 i el rockabilly, que em van semblar molt cool.

¿Què es es ven, exactament, en aquest anunci?

7 ag.

American Apparel

Anunci d'American Apparel

Anunci d'American Apparel

Una imatge que no he trobat molt semblant a aquesta apareixia en una revista super cool d’un restaurant super cool de Berlín, i la pregunta va ser formulada per una amiga amb total innocència. Va anar més o menys així:

– Què vénen exactament aquesta gent? Són els mitjons?

-No, és una marca de samarretes, com les JBP. Són les que fan servir tots els grups de pop-rock per al merchandising que comprem a internet i als concerts.

-Què?? I per això ha de sortir la tia sense roba? Què denigrant, no?

-Home, a mi no em sembla especialment ofensiva. Te’n recordes de la de Gucci amb la noia que ensenyava la G al seu cos? O la “porno-chic” de Sisley?

Això va passar fa vàries setmanes, i des de llavors he estat pensant molt profundament en el significat de l’anunci . Si bé la imatge és artistica i bastant bonica, i per sí sola no m’arriba a ferir, una recerca més profunda per l’imaginari d’aquesta marca sí que m’indigna de debò (a mi, i a molts col·lectius feministes dels EUA).

Resulta que aquest anunci no és una campanya puntual, sino que la reputació d’American Apparel ha estat tota aconseguida a base d’explotar la sensualitat dels adolescents americans, amb un branding que identifica provocació i avantguarda amb aquesta marca de roba insulsa i poc creativa. Això sí, els mitjons en qüestió són com el leitmotiv de la casa, i sembla, a més, que els ha anat molt i molt bé.

Només cal veure quin munt de fotos té la fotogaleria amateur que hi ha a la web, un reclam molt eficaç per atraure visites, i que fins i tot ofereix la suscripció per e-mail per rebre cada setmana les fotos que s’hi incorporen (uau, aquesta sí que és una bona tècnica per recollir informació de mercat).

Doncs jo, pensant-ho bé, preferia la imatge d’AmericanApparel vinculada a les samarretes de Mudhoney. D’acord que el pop-rock no és un concepte universal, però és clarament menys denigrant i més propi d’un entorn underground. Per què sí, American Apparel va de marca alternativa, però aquesta estratègia funciona igual per Guess, per D&G, Calvin Klein i qualsevol altre que s’apunti a la moda.

Un apunt més, fa poc que han obert la primera botiga a Barcelona al carrer Avinyó. Si algú hi ha anat i m’explica què tal, perfecte. Si no, ja faré un altre post.