Adéu B&B, hola 080

Sí, el Bread & Butter deixa Barcelona i aquí les autoritats vaguen desesperades per trobar una fira que torni a posar el Barcelona en el punt de mira de la indústria de la moda. Aquí els polítics donaven per fet que l’Ajuntament i la Generalitat comprarien el favor dels organitzadors i  mantindrien el certamen. Això sí, només els fa pena pels diners que recaudaven els hostelers, sense cap mena d’interès per la proposta del certamen o  pel que representa.

El que vull dir és que encara que és cert que les vuit edicions de B&B han estat un èxit, la fira no tenia i no ha tingut mai una relació directa ni amb la ciutat ni amb la nostra  indústria de la moda. En primer lloc, la fira no va néixer a Barcelona (no és que Berlín se l’emporti sinó que la recuperarà si és cert el que diuen els mitjans), i en segon lloc, no té cap mena de valor local; com diuen els organitzadors, el B&B és de naixement nòmada i internacional.

A més, val la pena recordar que aquesta era una fira més aviat elitista (sí, molt urbana però molt esnob) que no feia cap favor als nous valors barcelonins i que només estava a l’abast de grans marques com Desigual i Custo Barcelona, que no necessiten per res ser a Fira de Barcelona per situar-se a l’òrbita internacional.

I tot plegat jo me n’alegro si el B&B torna a la capital alemanya i recordo als polítics que, a més de no poder competir en un pla creatiu ( Berlín és una ciutat en un moment d’avantguarda gens comparable a la recessió d’idees barcelonina), no poden jugar tampoc la carta de la infraestructura (que a més és la que els concerneix directament). I és que la xarxa de transport berlinesa no es pot ni comparar amb la d’aquí, la relació qualitat-preu dels restaurants i hotels és excel·lent  i no em vull ni imaginar les possiblitats que té l’antic aeroport de Templehoff com a seu per un certamen com aquest.

Només fa 10 dies de l’últim  B&B i ja hem assistit a una pluja d’informacions sobre com serà la fira que el supleixi i que salvi la moda barcelonina. Un consell: no es pot tenir tot, o volem una fira que porti a la ciutat grans noms internacionals  o volem impulsar la moda barcelonina. Són objectius diametralment oposats. Per complir el primer, els Think Tanks hauran de seguir buscant una fórmula.

080 Barcelona Fashion

Pel que fa al segon, una possible resposta ja tenia vida abans de tot aquest sobresalt. És tracta de la passarel·la 080 Barcelona Fashion, que el proper mes de març acollirà les propostes de 29 dissenyadors. La 080 sí que representa els valors de la moda a Barcelona, i compta amb el suport de noms consolidats com el de Miriam Ocariz o Txell Mirras. De moment, estic contenta que aquest enrenou amb el B&B hagi revifat l’interès per la 080, però per altra banda em fa una mica de por que no l’enfonsin intentant de totes totes que sigui un fenomen social i mediàtic com el que va ser el Bread & Butter.

Temps fred, idees congelades

Sembla que aquesta setmana arriba una onada d’aire polar. M’agafa d’imprevist, em fa molta mandra que faci fred. M’havia acostumat a aquestes últimes tardors de caloreta, sobretot a Barcelona, on no fa falta treure la bufanda més que dos mesos a l’any.

Per vestir una mica estilosa, a més, crec que m’havia fet a la idea que aquest temps suau duraria bastant… Estic repassant les meves compres de temporada i no hi ha res que em serveixi pel fred. Només he comprat un jersei primet, un vestit estampat (fatal, és com de tul!) i una brusa de tirants (sense comentaris).

Compres per una tardor del s. XXI

Així que em toca redefinir el vestuari d’hivern i anar pensant en les tendències que vull traslladar a la compra compulsiva. També és veritat que aquest any em costa més trobar just el que havia pensat o el que havia vist a les revistes. No sé que serà la causa: falta de temps per recórrer botigues, col·leccions conservadores a les meves marques preferides per culpa de la crisi, massa idees preconcebudes….

El meu primer objectiu són unes botes esportives o uns botins. M’han agradat els que he vist de Diesel, Gioseppo i KangaROOS. La idea és un calçat per tot: mitja canya, bota plana amb civelles, o tipus Converse però més urbanes, de pell o platejades.

També pot ser interessant fer-se amb un xaleco de pell (imitada, per descomptat), que vesteixi camises i vestits d’aire Janis Joplin que he comprat pensant per error que serien aptes pel desembre. Serveixen també els jerseis de llana sense mànigues.

És imprescindible adquirir alguna cosa amb quadre escocès. La bona notícia és que com que estan per tot arreu, és fàcil trobar un accessori baratet al Bershka, H6M o Pull & Bear.

Com que al final, en l’obrir l’armari només hi ha roba negra, texana o marró, haig de mentalitzar-me en no comprar mai més prendes bàsiques que facin “fons d’armari”. Només perseguiré jerseis de color mostassa, samarretes fúcsia o mini parkes verdes.

D’acord amb els meus principis de no-excessiu consumisme i reciclatge de propostes, recuperaré d’altres temporades la caçadora i el bolso de cuir, els jerseis XXL, les botes d’aigua, mini-vestits per portar amb texans pitillos i la bufanda i els guants de llana més llargs.

Mai no diguis mai, però jo diria que mai no em posaré….

Sempre em fixo en què contesten les estilistes i els dissenyadors quan els pregunten “Que és allò que  no et posaries mai?” Quina pregunta més dura. A mi m’agrada pensar que, fora de modes, tendències o gustos, sóc capaç de posar-me qualsevol cosa a sobre i no vull renunciar a res.

A més, tots coneixem algú que fa públic el seu odi especial cap al marró, el camuflatge o l’estampat de lleopard però que tarda res i menys en portar-lo quan es posa de moda. (Sí, mai no diguis mai, que després mira el que passa)

Però tots tenim les nostres manies, i per això m’he fet un top5 de les tendències que no portaré mai, aviam quan temps trigo a contradir-me i que tothom que llegueix aquestes línies m’ho pugui retreure per sempre.

Així, per començar, em veig forçada a no incloure l’única cosa que sí que estic 100% segura que no portaré mai dels mais: els sostenidors amb tires de silicona. Però és que de moment, cap estilista reconegut no ha dit que sigui tendència.

1. Les perles. A Supermodelo 2007 hi havia una prova en què les noies es vestien les unes a les altres amb combinacions de collars de perles (diademes, cinturons, braçalets…) La idea  era que les perles llueïxen a tothom, un cop s’ha trobat l’estil que més afavoreix a cadascú. Una sàvia concursant, incapaç de trobar una manera d’afavorir la seva companya, va concloure: “És que està molt millor sense”. I la Cristina Rodríguez, estilista a la que tots enyorem pels seus sagnants comentaris, li va donar la raó.
2. Els rombes: No m’importa quant de moda està el brittish style, per mi els rombes són un estampat impossible.
3. Mocasins: Ni actualitzats amb tacons quadrats, ni en clau rockabilly, ni evidentment dels tipus TOD’s i CAMPER. No entenc que no passin de moda d’una vegada.
4. Les gorres de bèisbol: És una qüestió personal… em queden fatal. Prefereixo boines i pameles.
5. Triquinis: Però només perquè no crec que trobi una ocasió per posar-me’l.

Ara que he fet públiques les meves tírries, tinc curiositat per saber les dels altres. Ànims, et sents bastant millor una vegada les veus escrites.

La gran estafa de l’Eco-chic

Durant els ultims mesos hem assistit a una mena de cursa de màrqueting entre marques, polítics, mitjans de comunicació i altres col·lectius, tot per no quedar-se enrere davant l’amenaça del canvi climàtic, la sequera o el compromís amb la societat i per fer tot el possible per casar aquests nous valors amb el model de consumidor tan esnob, tan cool i tan exclusiu que engreixa les arques de les grans corporacions.

A les revistes de moda hem vist com hàbilment han anat substituïnt el concepte de Masslux, aquell que els grans gurús consideraven la tendència dominant per als propers 10 anys (ja!), per un altre de més actual, Eco-chic (o Eco-blue, per als que hi han arribat una mica tard).

Woman, Abril del 2008

Elle, Juliol del 2008

Monogràfics sencers dedicats a un Eco-chic que no vol renunciar en cap moment al luxe de la classe alta però que pretén fer-lo compatible amb els valors de l’ecologisme (i de passada, amb la crisi, que això ven molt ): ens ensenyen la cosmètica que ven les algues a preu d’or, els resorts de Bali on els massatges són amb olis naturals, els bolsos i samarretes orgàniques customitzades per celebrities com a entreteniment benèfic… Tot això amanit amb els consells de sempre per estar per casa (la bici, l’ampolla de la cisterna del WC, les plantes autòctones, les bosses de lona).

Doncs bé, no diré pas que em molesta que les grans multinacionals i la classe alta posin una mica d’atenció en el tema (si més no, els que sempre han portat una vida eco ja estan convençuts, i per tant l’objectiu de les campanyes han de ser tota la resta), però em rebenta que ens prenguin per idiotes i no es molestin en amagar les incoherències que provoca abraçar aquestes nobles idees i tenir-hi interessos econòmics adversos.

Posem com a exemple la poca delicadesa de les revistes de tendències que exhibeixen aquests números especials tant responsables però alhora ens continuen obsequiant cada mes amb souvenirs tan poc trendys i menys eco-chics com aquests bolsos, xancletes, mocadors i tops que fan olor de plàstic i de petroli. Tenint en compte que amb el millor dels pronòstics acaben a les escombraries en un 95% dels casos, convido als editors i editores d’aquestes publicacions (que personalment compro cada mes  en la versió mini per estalviar-me aquests horrorosos regals) a què en comptes d’un color, apostin per un compromís real amb la causa.