La gran estafa de l’Eco-chic

Durant els ultims mesos hem assistit a una mena de cursa de màrqueting entre marques, polítics, mitjans de comunicació i altres col·lectius, tot per no quedar-se enrere davant l’amenaça del canvi climàtic, la sequera o el compromís amb la societat i per fer tot el possible per casar aquests nous valors amb el model de consumidor tan esnob, tan cool i tan exclusiu que engreixa les arques de les grans corporacions.

A les revistes de moda hem vist com hàbilment han anat substituïnt el concepte de Masslux, aquell que els grans gurús consideraven la tendència dominant per als propers 10 anys (ja!), per un altre de més actual, Eco-chic (o Eco-blue, per als que hi han arribat una mica tard).

Woman, Abril del 2008

Elle, Juliol del 2008

Monogràfics sencers dedicats a un Eco-chic que no vol renunciar en cap moment al luxe de la classe alta però que pretén fer-lo compatible amb els valors de l’ecologisme (i de passada, amb la crisi, que això ven molt ): ens ensenyen la cosmètica que ven les algues a preu d’or, els resorts de Bali on els massatges són amb olis naturals, els bolsos i samarretes orgàniques customitzades per celebrities com a entreteniment benèfic… Tot això amanit amb els consells de sempre per estar per casa (la bici, l’ampolla de la cisterna del WC, les plantes autòctones, les bosses de lona).

Doncs bé, no diré pas que em molesta que les grans multinacionals i la classe alta posin una mica d’atenció en el tema (si més no, els que sempre han portat una vida eco ja estan convençuts, i per tant l’objectiu de les campanyes han de ser tota la resta), però em rebenta que ens prenguin per idiotes i no es molestin en amagar les incoherències que provoca abraçar aquestes nobles idees i tenir-hi interessos econòmics adversos.

Posem com a exemple la poca delicadesa de les revistes de tendències que exhibeixen aquests números especials tant responsables però alhora ens continuen obsequiant cada mes amb souvenirs tan poc trendys i menys eco-chics com aquests bolsos, xancletes, mocadors i tops que fan olor de plàstic i de petroli. Tenint en compte que amb el millor dels pronòstics acaben a les escombraries en un 95% dels casos, convido als editors i editores d’aquestes publicacions (que personalment compro cada mes  en la versió mini per estalviar-me aquests horrorosos regals) a què en comptes d’un color, apostin per un compromís real amb la causa.